UNA TERRORISTA LITERÀRIA ANOMENADA ZEBRA

Vaig començar a llegir-me "Call me Zebra" el dia 5 d'aquest mes d'agost, exactament el mateix dia que va néixer la protagonista, la posseïdora de la potent i omnipresent veu narradora i discursiva d'aquesta novel·la. La segona de la jove californiana d'origens neerlandès i iranià Azareen Van der Vliet Oloomi, que li ha valgut un ampli reconeixement de la crítica i la consecució de premis diversos, com el molt prestigiós PEN/Faulkner d'enguany.

La coincidència de dates podria ser una circumstància accessòria, però el fet, en una obra que s'inicia amb una perspectiva històrica i una atmosfera de transcendència innegable, d'una ambició literària que traspua a cada frase i es manifesta a penes un s'endinsa a la seva primera pàgina, em va resultar gairebé un senyal premonitori. Llegit -devorat- enmig de viatges i rutes vacacionals, concordava també amb un àmbit fictici que, a grans trets, podríem definir com de llibre de viatges.

Si "Call me Zebra" ho és, tanmateix, s'ha d'aclarir que més aviat s'encamina a un molt peculiar viatge exploratori -un pelegrinatge, en diu la narradora-, que es desenvolupa tant en el pla pròpiament físic -la crònica d'un exili i de l'intent impossible de retorn a través del mateix camí per on es va produir la fugida de la protagonista en braços dels seus pares- com metaliterari, metafísic doncs. En veritat, el viatge d'aquesta narradora, última representant d'una nissaga d'erudits perses de la literatura, és una recerca dels seus orígens a través d'un recorregut guiat pels vastos coneixements de llengües i literatura universal de què és hereva i dipositària a títol d'epígon d'un llinatge destinat a extingir-se.

LA CONSTITUCIÓ QUE ENS HAN DONAT

Entre onades de calor i tempestes semitropicals -entre elles les tempestes de politiqueta de campanar que estan acabant amb qualsevol credibilitat del moviment independenstentista entre els grans partits-, el Tribunal Constitucional ha emès i publicat aquests dies dues sentències que resolen els recursos presentats contra la decisió del Senat que va posar en marxa l'aplicació de l'art. 155 de la Constitució.

Ho ha fet en un termini inusualment ràpid, que només té parangó amb totes aquelles resolucions judicials que tracten de posar setge i fre a la independència catalana, i que no sembla compatible amb la gravetat de la doctrina que pronuncia, que en síntesi avala les mesures d'extrema duresa que va aprovar la cambra alta, bàsicament la dissolució del Parlament i el cessament del govern català en ple. Mesures que clarament no tenen encaix en el text de la Constitució tal com va quedar redactat i aprovat en el debat de les Corts constituents, i que en canvi ressusciten el que aquelles Corts van rebutjar, i que el poble que, en la tan gastada dita, es va donar en ratificar la norma fonamental en referèndum. Em refereixo a les tesis del ponent Manuel Fraga, representant de la casta franquista en aquella comissió parlamentària coneguda com la dels padres de la Constitución.

Així ho explica bé i ho resumeix Gerardo Pissarello a la revista CTXT, i poca cosa queda més a dir sinó compartir la seva decepció amb un Tribunal Constitucional que, si ja estava prou desprestigiat per la seva trajectòria recent, queda ara com un trist apèndix -o un braç més potser- d'una amalgama de forces polítiques, administratives i jurídiques que han fet retrocedir l'Estat espanyol, tan orgullós de la seva Constitució del 78 i de la seva Santíssima Transició- als dies del tardofranquisme. Els límits sobre la temporalitat obligada d'aquesta interpretació extravagant del 155 i l'estimació d'un sol punt del recurs -anecdòtic- no suposen cap pal·liatiu a unes sentències francament escandaloses, en purs termes jurídics.

CELEBRANT L'OBRA DE MARÍAS

R. de M. / El País

M'ensopego -difós pel compte de Twitter del mateix Javier Marías- amb una notícia publicada a El País sobre un congrés efectuat a Oxford, per celebrar l'obra de l'escriptor madrileny. Encara que l'article no detalla, crec, els dies exactes de l'esdeveniment, deu ser recent. Hi ha una bonica foto d'alguns dels participants en un dels meravellosos escenaris de la universitat britànica, i un parell de noms entre els participants -o organitzadors, més aviat-. Tots, en tot cas, admiradors de Marías, si bé no sabem ja si amics. Pel que jo sé, en la seva trajectòria oxoniana, Marías no en va deixar gaires, d'amics, o almenys no tots els qui el van tractar el van considerar bé. És conegut, en tot cas, el seu caràcter difícil que li ha reportat no poques enemistats, també -i fonamentalment, suposo- a Espanya.

Una altra cosa és la seva qualitat com a escriptor, per a mi indiscutible, i especialment en el cicle de novel·les que parteixen precisament de la seva experiència a Oxford, que s'inicia amb "Todas las almas", i té unes continuacions enlluernadores amb "Negra espalda del tiempo" i "Tu rostro mañana". Curiosament, però, el propi Marías qüestiona a l'article el valor de la seva obra, i arriba a dir que amb el temps cada cop està més convençut que no té ni valor ni importància de cap mena. El fet és que, amablement, va desistir d'anar al Congrés i va enviar una carta en què fa aquests exercicis d'humilitat.

LA FISCALIA TENIA UN PLA

Els fiscals Javier Zaragoza i Fidel Cadena en primer pla (Foto: Pool oficial CGPJ / Tribunal Supremo)

Fa ara uns trenta-cins anys, a meitat dels vuitanta, jo era un jove llicenciat en Dret que no sabia cap a quin cantó tirar entre les opcions que m'obria aquell títol que, si em parava a meditar, em semblava que no obria cap camí que s'adeqüés als meus interessos... quan fos capaç de definir-los. Va ser aleshores que em va caure a les mans un llibre clarificador, "Justícia", de Friedrich Dürremmat, una rara novel·la negra que no discordava amb la línia satírica del gran dramaturg suís. Amb ella, i amb obres com la cançó de Bob Dylan que feia anys que tenia entre els meves escoltes preferides, el "Hurricane" on sentenciava que als EUA la justícia és un joc, vaig acabar convençut que la Justícia -entesa com el muntatge del gran aparell burocràtic que és a les dites democràcies occidentals- és en efecte un joc d'atzar... però amb les cartes marcades. Com diu Dürremmat en aquesta obra  esmentada -que ara he rellegit perquè no pot resultar més actual i que recomano ferventment-, l'economia és la continuació de la guerra amb altres mitjans. I afegeixo: la Justícia és la continuació de l'economia amb altres mitjans, i per tant de la guerra.

En el dia d'ahir culminava l'acció de la fiscalia del Tribunal Suprem en la causa especial 20907/2017, coneguda com la del procés (proθés en la versió mesetaria). Quedava demostrada, en la quàdruple intervenció consecutiva i sense pausa al llarg de la jornada del matí dels quatre representants de l'anomenat ministeri públic -compte amb aquesta denominació tradicional, que no és trivial-, que el discurs d'ahir era la culminació de tot un pla traçat feia anys per avortar el que havien denominat ja en dies previs la insurrecció catalana, i ahir mateix un cop d'Estat en boca del que sembla l'ideòleg principal del pla, Javier Zaragoza, que ja l'havia endegat des de la seva plaça anterior a l'Audiència Nacional i va tenir el seu braç català en el famós sumari del jutjat 13 de Barcelona que avui continua obert contra el segon esglaó de l'Administració catalana representat per més de trenta alts càrrecs.

Que Zaragoza assumís el llenguatge que de manera insistent i porfidiosa  han canalitzat cap a l'opinió pública el PP de Casado i els Ciudadanos de Rivera no deu ser anecdòtic, i que ho revestís en la seva al·locuió de l'autoritat de Kelsen, el gran pensador del iuspositivisme, tampoc és casual. No importa que ho tragués de context i que no cités les contradiccions que la seva teoria va conduir al propi jurista austríac, un home que neix en l'Imperi austrohongarès, contribueix a la formació del constitucionalisme consegüent a la seva caiguda, i es veu confrontat i perseguit pel nazisme -per la seva tendència política i per la seva condició ètnica jueva-. No importa res, ni que, per cert, Kelsen hagués de buscar al final el sosteniment una primacia de l'ordre internacional per salvaguardar els drets democràtics bàsics que havien anorreat els règims totalitaris que van esclafar  les febles arquitectures del constitucionalisme posterior a la Gran Guerra del 14. Els dret humasn bàsics van ser ostentosament silenciats i ignorats per aquests furibunds i convençuts iuspositivistes d'ahir.

LA LLUNA, DE VERITAT, DE NÈSTOR GIMÉNEZ

Just el dia que compleix trenta-sis anys em decideixo a fer una ressenya del darrer disc de Néstor Giménez, el seu tercer com a líder en solitari -deixant a banda els publicats en els seus múltiples projectes en altres formacions, com STN-. Naturalment, que portin la seva empremta de líder no vol dir que no s'acompanyi, com és habitual en ell, amb grans músics. Després de "Why Not?", el disc que va produir a Holanda amb músics d'aquelles terres baixes -i el seus inseparables Joan Terol i Adrià Plana- el 2015, va arribar el gegantí projecte amb la seva NG Ochestra el 2017, "Rite" -fruit de l'encàrrec de l'Auditori de Barcelona per adaptar la Consagració de la Primavera d'Stravinski. I arriba ara aquest projecte personalíssim, "Sputnik, Explorer and Everything After", sobre la cursa espacial entre els Estats Units i la Unió Soviètica dels anys seixanta del segle passat que van dur l'home a la lluna (o potser no?).

El disc és, doncs, en gran mesura, un disc conceptual, com se solia dir en els bons dies en què el llenguatge del rock es va precipitar pels laberints de la grandiositat simfònica, sens dubte pretensiosos però també -ho he de confessar- altament excitants, si més no per l'ambició que albergaven aquells músics. Potser uns músics no prou capacitats per a tan grans empreses, sense el virtuosisme molts d'ells per a sostenir aquells edificis opulents i una mica recarregats. El jazz també s'havia deixat influir, tanmateix, per aquell corrent que envaïa tot el magma cultural que després de la revolució del flower power llençava un àvid missatge de transcendència. Convinguem que una transcendència segurament més superficial que real, més de gran decorat que de gran profunditat, però era el que demanava una joventut que s'havia obert a l'experimentació sense traves i s'internava per les arenes movedisses d'una revolució que aspirava a cremar les naus que l'aferraven al vell món i a la vella cultura.