PRIMERA JAM A L'ESPAI PORTAL

La jam d'aquest dijous va comportar la novetat del lloc de trobada. Hem abandonat el Teïna en recerca d'un espai més íntim i més tranquil -amb menys soroll ambiental, vaja-, on els versos puguin circular més fàcilment, més a l'abast de tots els oients i -confesso també aquesta finalitat- de manera que faciliti que tothom se senti cridat a declamar-los.

L'espai Portal manté l'encant dels espais amb regust antic que teníem, la pàtina del temps que sembla ajudar a donar crèdit a la poesia,  certificat d'autenticitat i lligams amb tradicions que les parets que han contemplat el pas de generacions senceres semblen atresorar. Naturalment, res no seria tan fàcil i còmode sense el treball dels actuals propietaris, la Sol Navarro Tristan i l'Àlfred Pitarch, que l'han reconvertit dels seus primitius usos -no del tot aclarits, a hores d'ara- en aquest acollidor local on es pot gaudir de begudes i menjars amb sabor de la terra, i se'ls pot maridar amb mostres d'art, com en el nostre cas la poesia.

Vam començar la jam amb el recitat a càrrec de la Carme Andrade del poema triat enguany per la Institució de les Lletres Catalanes per al Dia Mundial de la Poesia -que es celebrava el passat dia 21-, un bell poema del poeta lleidatà Jaume Pont titulat "Illa escrita".

A continuació vam recitar poemes que alguns dels presents hem afegit al web de les lletres catalanes, atenent la crida dels seus gestors per homenatjar la mateixa diada. Antònia Farré va llegir poemes de Carme Andrade, del seu llibre "Els cercles obstinats" (Meteora, 2013), que trobareu a l'esmentat web, juntament amb el que va escriure expressament la Conxita Jiménez, i de què ja us havia parlat: "Et regalo una poesia". Jo vaig llegir el meu "Embruta'm de poesia", que vaig penjar també en aquest mateix blog.

Acte seguit, el Jaume Salvat ens va recitar de memòria una mostra de poesia popular, anònima, tot evocant la seva padrina Remei, que li ha transmès aquestes autèntiques joies
de tradició oral que avui correm el perill de perdre.

Fina Masdéu va homenatjar la Lena Paüls llegint un poema de "La falda buida", dins el llibre "Temps de penyora" del qual també us parlava recentment i que teniu lliure a la xarxa.

La Fina Veciana ens va regalar tres preciosos haikús japonesos de Taigi, Shiki i Bashó, que ella té il·lustrats.

Monserrat Aloy, Cantireta, va recitar "Elogi de la caiguda" i diversos poemes del seu llibre "Gàbies de vidre i pols". Ens va commoure amb les introduccions descriptives de la seva lluita vital, de les condicions dures en què la seva poesia s'arrapa a la vida amb la lucidesa, intel·ligència i fi humor amb què captiva tothom que la llegeix o -com vam tenir la sort dijous de fer- l'escolta.

Fina Alonso va recitar el poema "Plugim" de Josep Huguet, amic seu, poeta conegut per poca gent a la ciutat però molt valorat pels qui sí han tingut accés a la seva poesia.

Rubén Giménez va recitar també un poema seu, "Hem esgotat la nit".

Mirta Negro va declamar "L'alba", d'Àngela Jové, i un conte infantil de la poeta argentina Berta Finkel.

Elena Giménez i jo vam abordar la lectura del llarg, cru i impactant poema "Papa", de Sylvia Plath, en la traducció de Montserrat Abelló, que havíem esmentat en la jam dedicada a M. Mercè Marçal, en ocasió del poema que ella va incloure al seu llibre  "Desglaç" amb endreça d'aquest mateix poema, un dels més influents de la poeta nord-americana (de la qual he parlat a bastament en aquest blog, per exemple aquí o aquí). Podeu sentir-lo recitat per la mateixa Plath a la xarxa, o en la versió de Montserrat Abelló en la veu de Sílvia Bel.

Helena Martínez ens va recitar dos poemes propis, "Desenfocada" i "Remuntant el vol".

La Carme Andrade va oferir, en forma de regals a l'atzar a diversos assistents, petits meravellosos poemes de Núria Pujolàs, activa blogaire, tuitaire i molts altres aires sota el renom miramelsmots, i gran poeta, que ha editat de manera molt original talonaris on es reprodueixen aquests versos tan aptes per compartir i obsequiar.

La sessió es va prolongar amb una pluja intensa i variada de versos. Un catàleg amb ànim exhaustiu ve a ser:

-Sense títol, però amb el molt reiterat motiu "Ella tenia el meu penis a la seva boca" de Max Besora, recitat per Rubén Giménez.

-"Tinc un desfici, ai, inclement", de la Comtessa de Dia, recitat per la Fina Masdéu.

-"Professor Bonaventura Bassegoda", de Joan Margarit, en aquest cas repartir imprès per Marcel Banús per a ser llegit en silenci en homenatge a les víctimes de la recent tragèdia de l'avió enlairat de Barcelona que es va estavellar als Alps deixant 150 persones mortes. El va complementar el mateix Marcel amb la lectura d'un text de Laura Borràs.

-Un poema de l'osonenc Amadeu Lleopart Costa recitat per la Carme Andrade.Podeu trobar moltes mostres de la seva exquisida poesia al seu Facebook.

-"Arribada", poema de Christelle Enguix editat en forma de plaquette, de què us vaig parlar en ocasió de l'acte de la setmana anterior al Cafè Metropol.

-"Tot imitant Max Besora", poema propi a càrrec de Rubén G.

Vam acabar amb la lectura simultània del poema "Illa escrita" en les múltiples traduccions emparades per la Institució de els Lletres Catalanes, la nostra contribució a homenatjar aquest poema, la poesia i els diversos i rics llenguatges poètics de tot el món.

INTERSECCIONS A TORTOSA

Interseccions, d'Eduard López Mercadé

'Interseccions' és una magistral barreja de personatges solitaris, de mons que acaben...

Presentació a Viladrich el proper 28 de març, a les 19:30 h., a càrrec d'Ignasi Revés i l'autor.

'Interseccions' és un cantant líric, una periodista que comença, un futbolista retirat, dos amants furtius, personatges que deambulen impulsats per la inèrcia de viure fins que es troben en punts inesperats, petites interseccions, on els esperen preguntes sense resposta, profundes ferides que no es tanquen.

'Interseccions' és una magistral barreja de personatges solitaris, de mons que acaben i que s’esbuquen escombrats pel vent de l’existència i d’altres que sorgeixen amb la força de l’erupció d’un volcà, constatant el flux inesgotable i la infinitud de combinacions possibles de la vida, on l’atzar esdevé vertader protagonista.

Eduard López Mercadé (Reus, 1961) aconsegueix que el lector s’observi a través d’un mirall i analitza, utilitzant una prosa neta i d’un profund lirisme, els grans temes que sempre han inquietat l’home, com l’amor, la solitud o el  perquè de la vida.

http://www.la2deviladrich.cat/

JAM POÈTICA DE MARÇ

Ja estem engreixinant la màquina per a la jam de dijous!
Ens estrenem al nou espai, l'espai Portal del carrer de la Font.

 I ho farem amb un recordatori especial del Dia Mundial de laPoesia que vam celebrar la passada setmana.

No hi falteu!

ESTATS DEL METALL, DE SÍLVIA ARMANGUÉ

La Sílvia Armangué, recollint el premi Paraules a Icària
de poesia (imatge del blog La meva perdició)

Conec la Sílvia Armangué de fa un bon grapat d'anys, set o vuit, des que sóc actiu a la xarxa. Ella ja hi era, amb el seu àlies Allan Lee que extreu de la seva afició al comic i la poesia romàntica. Durant tot aquest temps, descobrir-la en les pàgines virtuals ha estat equivalent a resseguir una aventura fantàstica on la frisança de la sorpresa trobava un perfecte equilibri amb el pes dels paisatges coneguts i ràpidament identificables -amb l'autora, amb la guia que et dirigia cap al moll de l'os del viatge-.

En efecte, Sílvia Armangué, manresana, biòloga que investiga el càncer femení, té allò que és difícil de trobar entre la munió dels que escrivim per vocació, per necessitat i per la condició irrenunciable de lletraferits: un univers propi. Un seguit d'imatges característiques que immediatament et remeten, a ulls clucs, a la seva creativitat, i una profusió en la capacitat d'elaborar el seu material -en el llenguatge, certament, però també en la imaginació mateixa- que igualment assenyalen les seves obres com amb una marca candent.

I uso aquest adjectiu amb plena consciència. Aviso els que llegiu això: el material d'aquesta dona és candent, roent, crema als dits. Et submergeix en un món on la fragilitat i la delicadesa, omnipresents, no et traslladen fora del dolor de viure, ans conformen la mateixa massa del dolor com a forma de vida.

"Estats del metall" és el primer text que m'arriba imprès, fruit d'un amical intercanvi amb la Sílvia -des dels respectius caus-. Poemari guardonat al Vè Certament Paraules a Icària, de 2013, ha estat publicat bellament per l'Editorial Saragossa. Consta de cinc parts: Ínfimes mesures, Plaques de silici, Les raons de la tristesa, De l'espoli i Rendició. Com diu la contraportada del llibre, pàgina a pàgina -part a part- ens anem inundant d'una percepció: el canvi continuat que sacseja la vida -o, millor, que la constitueix pròpiament-, una continuada metamorfosi en què res, finalment, es revela permanent.

Ínfimes mesures: la poeta investigant en les seves pròpies empremtes en aquest trànsit que és la vida. La infantesa, els paisatges perduts del passat, les llars abandonades, la desolació del temps cremat o submergit en les marees marcades per cicles lunars. Trobem de seguida aquests espais que l'Allan Lee ha anat explorant una i altra vegada, descrivint-nos aquestes cases entre boires, jardins esdevinguts salvatges, terres assetjades per les inundacions, on la humitat és l'escenari propici per a l'etern balanceig entre la vida i la mort, el cicle ineludible en què només el punt en què es clava la mirada diferencia entre una i altra. Massa lúcida per enganyar-se en els passos que de vegades simulen quietud, possibilitats d'aturar l'impetuós corrent dels esdeveniments, la poeta cenyeix el món amb la seva lent de topògraf i desa curosament els resultats de la seva tasca: ...mapes dels camins de terra/(...) calculant dolces, ínfimes mesures./ Dels volubles canvis de les coses/ consigno plànols i dibuixos/ al meus apunts de camp.

Plaques de silici: comencem en l'aigua intoxicada per la podridura de la vida que cegament es nega en la mort i es reobre a una vida renovada: Es nuen les arrels dels lliris/ sota l'aigua, i al pas/ de l'ínfim dolor/ de les empremtes/ bocaterrosa jau/ el desconsol que sento. La imatge recurrent dels lliris ens impregna amb aquesta incertitud, amb aquesta precarietat de viure amb les arrels enfonsades en una terra inestable, pantanosa. Ens endinsarem en aquest dolor, ínfim de nou, efímer perquè el temps és curt,/ la llum és minsa. Ens manifesta que ara ens allunyem de la nostàlgia: el paisatge devastat del passat dóna pas a la dura, acerada violència del dolor de viure. Amors fràgils, volubles, amistats que es dissolen, cançons evocades: tot sota la pluja, contra el vent, tot en el moment en què ja és pèrdua. Enginyeria estranya que transforma el cor tendre en plaquetes de silici.

Raons de la tristesa: el pare que es va perdre en un viatge (el veiem sota la llum lunar un altre cop, però se'ns avisa que ningú pot viure la vida que no és seva).I Aquest estrip soterrat/ que duc a les costelles/ liquat i fred/ com nit de bastards/ a l'ampit/ d'altres tenebres. Ferides, cicatrius, verins lents: ara les paraules semblen cercar obsessivament la descripció física del dolor, o millor, ser exactament físicament el mal, transfigurar-se en la mateixa arrel destructiva i nociva del dolor. Per rendir-se? Per renunciar? No, per ser cru testimoni del ferotge temps, de la precarietat en què existim : Tal com els hams/ van rovellant-se/ dins la gorga/ de les carpes/ així vivim/ també nosaltres. El poema VI és l'anatomia de la malaltia que creix, però també acaba rebel: No duc, per tu, ni dol, ni espines;/ i torno i torno al setge a fer batalla.

De l'espoli: l'esperança tan incerta d'una altra vida després d'aquesta que ens fuig d'entre les mans, com entre aigües llimoses, aquest passatge corromput i deshonrat per la desídia./ Vora la mort, l'esperit s'exalta/i estreny l'estimació profunda,/ i vol creure, com ho vol...!/que alguns lligams invisibles/ poden tornar-se perdurables... Hi ha una certesa: la fragilitat de les ales esteses de l'esperit viatja dins un cos reeixit, cobert d'escates fulgurants com d'animal que ha conegut l'espurna. La secció acaba amb un terrible poema on ens apareixen les obscures- i alhora estranyament, ominosament brillants- imatges romàntiques del jardí solcat per una canal profunda on l'ofegament d'un pit-roig ens posa en primer pla tot l'horror i terror de la mort, i les flors que s'alimenten d'aquesta aigua enverinada ens invoquen el cicle ineluctable i implacable de la vida que no s'atura, encara a costa del nostre pobre, dissortat cor.

Rendició: des de l'abisme, l'estripada pàtria de l'abisme on tots, en definitiva pertanyem, no ens parla l'abandonament, sinó la saviesa de la condició efímera, saber que el meu temps no és llarg, i que sobreviurem, però no pas indemnes... La imatge de la barca -desastrada- que es vol abandonar, no a canvi de la pervivència, sinó de la combustió ràpida que faci perdre la consciència. Hi ha aleshores alguna cosa més enllà del que ens pot dir la poeta, i hi ha una lluita que fins i tot és més enllà de la voluntat, de la intenció. Encara que partim de l'evidència de saber que ja no puc/ arrabassar al temps el que és inexorable, el decurs de la poesia ens porta a la breu quarteta que tanca el llibre: Tornar a casa,/ amb els falciots./ Per guarir el mal/ de pell endins.

Sílvia Armangué (imatge extreta del blog Reducte alienat)

Queda res més? Just abans d'aquest final, un poema que dóna títol al llibre sencer. La descripció que ens arriba destil·lada des de la seva peculiar, única capacitat d'observació, d'una no menys peculiar classificació de diferents estats del metall. El metall que es fon com ànima en devastació, que quasi té caràcter orgànic, que és volàtil, assimilat a la petita mort de l'orgasme, que arriba a ser inefable, extens com l'univers, o del que es pot parlar només en críptiques imatges que ens acaben remetent a la sorra que crema, allà on el navegant volia abandonar-se.

No sé si us serà fàcil trobar aquest llibre. Si el trobeu, no ho dubteu: entreu-hi, tasteu-lo, devoreu-lo. No us guarirà les ferides. Però sens dubte us ensenyarà a reconèixer-les.

POESIA? SENSE PERMÍS!

L'altre dia us parlava de les lectures pendents de poesia que tinc damunt la tauleta de nit. Poc després, la Lena Paüls m'enviava un email amb l'assumpte: "Toc,toc! Un altre?". Un altre era el seu poemari "Temps de penyora", que ha penjat a l'abast de tothom al seu web.  Es tracta en realitat d'un compendi que conté els poemaris Temps de penyora i Amb un peu rosegat, el tríptic La falda buida i el poema Mil coloms irisats, que van obtenir el Premi Viola d'Or i d'Argent als Jocs Florals de l'Ajuntament de Barcelona, 2003, a més de Lletra menuda,  poemes publicats a La Busca i Centre Comarcal Lleidatà, de Barcelona, 2006, Plens de ditades, 20 haikus que van  rebre el Premi de poesia de les Corts, de Barcelona, 2007, Teló de fons, poemari guardonat amb el Premi Margarita Wirsing i Bordas, de Sant Feliu de Guíxols, 2007 i Haikus al ras i Tankas de cop, poemes esparsos publicats als blogs Pont d'Enseula i Punt i a cap.

Evidentment que el poemari tenia permís per entrar a casa, encara que el fi sentit de l'humor de la Lena el fes interrogant. La poesia, de fet, no reclama permís, Almenys a casa meva. La poesia entra, es fica per tots els racons, et regira i escorcolla, i et deixa un munt de poemes. Això ho trec d'un acudit que no té gràcia si no s'explica en veu alta i de determinada manera, però el faig anar seriosament.

Vaig empassar-me la part pròpiament titulada Temps de Penyora, d'una glopada, potser massa ràpid, seduït per l'oculta veu, la jo, mora, que ens parla i descriu des de la seva objectivitat de forània, de fora estant,  el decurs de l'any a les nostres terres (els rituals, els costums, les penes, les alegries, les traïcions, els oblits, els records, la ignorància, la desídia i el tràfec.

No us el perdeu, el teniu a un clic!

Després va venir la lenta degustació, els glopets petits amb la poesia servida per Editorial Terrícola i el Celler Bàrbara Forés de què us parlava ahir... i un nou esplet de poesia, el volum  d'antologia de poemes per la llibertat a cura de Pau Vadell i Vallbona que han editat aquest terrícoles tan marcianus. La llista de poetes recollits enlluerna, i comprèn, per citar només alguns: Vicenç Alatió,Sebastià Alzamora, Hèctor Bofill, Enric Casasses, Lluís Calvo, Dolors Miquel, Hilari de Cara o Mireia Vidal-Conte, a més del tristament fa poc desaparegur Francesc Garriga Barata.

Xavier Amorós Corbella, Conxita Jiménez, Francesc Valls-Calçada,
Cinta Mulet i Ramon Sanz

I finalment, ahir vaig assistir al Centre de Lectura al recital Veus d'autor, celebració del Dia Mundial de la Poesia que enguany han programat en afortunat agermanament amb l'Escola de Lletres de la Casa de les Lletres de Tarragona, un servei municipal dirigit per Lurdes Malgrat, que va ser l'encarregada de conduir l'acte que va aplegar el recital de poemes de cinc poetes del Camp molt diferenciats: Xavier Amorós Corbella, Conxita Jiménez, Francesc Valls-Calçada, Cinta Mulet i Ramon Sanz. 

El recorregut va partir de la poesia freda, descrpitiva, analítica i de mirada irònica d'Amorós Corbella, que ens va llegir una selecció del seu poemari de propera aparició, "El temps girat". A continuació, Conxita Jiménez va oferir la seva treballada i fascinant declamació de quatre poemes del llibre "Terres i vents" de què ja us he parlat, més un regal, un poema acabat de sortir del forn amb el qual ha participat en la iniciativa de la Institució de les Lletres Catalanes, juntament amb una selecció dels seus preciosos haikús, inspirat en fotografies de diversos autors, i que us podeu descarregar lliurement aquí.

Francesc Valls-Calçada va recórrer el seu poemari "Això no és Hollywood", una descarnada  visió de la dolorosa lluita contra una malaltia que el tortura de fa uns anys i que va projectar en unes lúcides reflexions sobre la fi definitiva que a tots plegats ens espera. Cinta Mulet va llegir amb sobrietat uns bellíssims poemes sobre la recerca de l'altre, contrastant el seu estudi de l'amor amb el de la mort de Valls -els dos grans temes involuntàriament, crec, enllaçats-. I Ramon Sanz va llegir uns esplèndids poemes en castellà -tot i anunciar-nos que n'està preparant en català-, brillantíssimes visions acerades sobre l'amor, desenganys i lluites col·lectives que em van fer evocar uns anys en què l'alliberament de les formes socials i literàries anaven de la mà, actualitzades sota la perspectiva del temps transcorregut.

Una magnífica iniciativa del CdL i l'Escola de Lletres que avui té la seva segona part a la Casa de les Lletres de Tarragona.

VI I POESIA

Una de les paraules de moda que ha inventat la gastronomia, especialment secció enològica, és el maridatge. O sigui, la recerca de relacions entre els efectes sensorials d'un producte amb d'altres provinents d'elements en principi diferents: vi amb multiplicitat de menjars... però també amb l'art.

Maridatge de vi i poesia és, en definitiva, resseguir el camí que ja van traçar en el passat il·lustres poetes com el xinès Li Poh, el persa Omar Khayyam o el nostre Joan Vinyoli, però descendint a l'experiència concreta i singular.

És el que va posar dempeus amb brillant resultat ahir la gent que al voltant del Cafè Metropol de Tarragona organitza el cicle poètic Hipermetropoesia, amb la proposta de simbiosi a càrrec de  l’Editorial Terrícola i el Celler Bàrbara Forés: un intent, en les seves paraules de descobrir l’atmosfera particular que es genera a partir del maridatge entre poesia i vins. I un intent ben reeixit!

La proposta, conduïda per Pili Sanmartín Ferrer es definia com un esdeveniment literari i vinícola de presentació de les Plaquettes Infinitessimals, que combina les obres poètiques de Christelle Enguix, Jordi Nopca  i Víctor Sunyol amb tres vins -de diferent color- del Celler Bàrbara Forés, tot establint sinèrgies sensorials entre paraules, versos i vins de la Terra Alta.

La lectura dels poemes que es reprodueixen a les plaquettes -dissenyades amb cura per la gent de Disseny Can Cun, va anar a càrrec de la mateixa Christelle Enguix en el cas del seu, i dels joves editors Joan Duran i Esteve Plantada. S'hi van afegir lectures de poemes que esmenten el vi, dels ja esmentats Khayyam i Vinyoli, com també un de Joan Margarit, o un preciós poema de Laia Noguera.

Christelle Enguix, poeta de La Safor encara que nascuda a París, que jo coneixia per la seva inclusió en l'antologia "Donzelles de l'any 2000" de què ahir us parlava, va fer un recital emotiu, entranyable en el seu sentit  etimològic: la descripció de l'engendrament que conclou amb els dos breus poemes sobre el part que intergren la plaquette i que va precedir de la lectura dels poemes que descriuen el procés previ de gestació.

Només dues paraules més per reconèixer i agrair la tasca d'editorials petites com aquesta Terrícola, o d'organitzadors de trobades com la d'ahir, iniciatives que esquitxen de punta a punta el nostre país i que gràcies a la dedicació d'uns pocs bojos entusiastes que hi deixen temps -i sovint diners- estan mantenint contra vents i tempestes l'hàlit cultural tan necessari en temps de crisis de tota mena.

EMBRUTA'M DE POESIA

Embruta’m amb el teu amor,

que se me’n va la vida,

que se me’n va de les mans

cap a fosques desconegudes.

Se’n va abjecta i freda,

com el batre de l’ala del voltor

a les tardes sense fi d’agost.

 

Embruta’m, que si se’n va l’amor,

que sigui a besades, frecs i gemecs,

que sigui perquè s’esgoten a les boques

totes les festes fetes de paraules.

Que sigui perquè l’espurna cala foc

al rostoll sec dels meus membres.

Que sigui perquè els teus ulls

servaran demà cada mirada meva.

Amb aquest poema vull participar a la Setmana de la poesia catalana a Internet que impulsem lectors i lectores de diverses comunitats virtuals que volen fer més visible la qualitat i la vitalitat de la poesia en català a internet.

UN MÓN DE POESIA

Aquest dissabte, 21, celebrem un any més el Dia Mundial de la Poesia, una iniciativa de la UNESCO que  entre nosaltres impulsa i coordina bàsicament la Institució de les Lletres Catalanes. Podeu trobar informació al seu web, com també el poema triat enguany, del poeta lleidatà Jaume Pont. Com ve sent tradicional, s’edita el poema i s’obre a totes les traduccions que es puguin recollir.

Personalment assistiré a diversos actes,començant per un avui mateix promogut per un col·lectiu molt potent de Tarragona, el que organitza el cicle Hipermetropoesia al Cafè Metropol. Divendres assistiré a un recital de poesia al Centre de Lectura de Reus, amb diferents poetes d’aquestes contrades, i ja dijous vinent dedicarem una part de la jam poètica mensual a recordar aquesta efemèride.

De tot això ja us en parlaré, però aprofitant que una de les poetes escollides per declamar els seus versos al Centre de Lectura és Conxita Jiménez, gironina criada a Tortosa i actualment resident a Tarragona, us comentaré breument una altra part de la celebració del Dia Mundial de la Poesia, aquesta molt íntima i personal.

Per diversos atzars, circumstàncies i tries, tinc ara una important càrrega de llibres de poesia en el meu habitual dipòsit de lectures pendents, que, com té per costum molta gent, està instal·lat a la meva tauleta de nit. Un breu repàs, a manera de catàleg espero que exhaustiu, ofereix aquesta llista:

-Començo precisament pel de Conxita Jiménez, el seu darrer poemari “Terres i vents”(Saldonar, 2014), que va arribar a les meves mans dedicat per ella mateixa, en l’acte de presentació que es va fer a la seu reusenca de l’Òmnium, el dia 11 del desembre passat. Va ser una presentació esplèndida, a càrrec de l’amiga Carme Andrade, amb lectures de la pròpia autora –una gran rapsoda que celebro que s’ha unit al grup de les jams que organitzo-.

-Continuo per un de la mateixa Carme Andrade, “Els cercles obstinats” (Meteora, 2013), que tinc també dedicat per ella mateixa. Amiga i còmplice indispensable de les jams poètiques, el seu llibre és un regal en tots els sentits.

-De l’Olga Xirinacs, i arran d’haver entaulat relació amb ella gràcies a la seva generositat presentant el meu llibre a Tarragona, disposo del seu últim poemari, “Balneari del Nord” (Òmicron, 2014), i “El sol a les vinyes/El sol en los viñedos” (Òmicron, 2005).

-Nascut d’un intercanvi directe amb una vella amiga de la xarxa, la Sílvia Armangué,  “Estats del metall” (Ed. Saragossa, 2013), que vaig citar a propòsit de la darrera jam.

-En la mateixa  darrera jam vaig contactar amb una altra vella amiga, la poeta i bloguera de Tàrrega, Montserrat Aloy. Em va dur el seu “Gàbies de vidre i pols”, editat per l’Ajuntament de la seva ciutat natal el 2002.

Entremig, els llibres dels quals ja us vaig parlar com la collita de llibres arribats el dia de Reis: “Donzelles de l’any 2000”(Mediterrània,2013), la bella antologia de dones poetes de la generació nascuda al voltant dels setanta, a cura de la gran amiga Sandra D. Roig i Noèlia Díaz Vicedo, i el  d’un dels grans poetes del segle XX, el nord-americà T.S. Eliot, amb l’edició bilingüe tan encertada que ha tret Adesiara dels poemaris publicats entre 1925 i 1930 (“Els homes espantall”, “ Dimecres de cendra” i “Poemes d’Ariel”), traduït per Alfred Sargatal. També en vaig parlar en ocasió de l’adaptació que va fer d’una secció del segon poemari Francesc Cerro-Ferran al seu muntatge de l’obradel mateix autor, “Assassinat a la catedral”.

Sigui al carrer, doncs, o damunt la tauleta de nit, tinc un món de poesia al meu abast. Potser massa  poesia  perquè l’hagi pogut pair i perquè us l’hagi pogut comentar. Ho aniré fent a poc a poc, al ritme lent que exigeix la seva lectura.

LA PASSIÓ POLITITZADA DE T.S. ELIOT

Imatge extreta del compte de Twitter de Francesc Cerro-Ferran

Per al segon lliurament del cicle d'enguany de Grans Metres a Escena, al Fortuny, Francesc Cerro-Ferran va triar un text certament important. Més aviat diria que transcendent, en moltes accepcions del terme: l'Assassinat a la Catedral, de T.S. Eliot, el gran poeta anglo-americà. Indiscutible gran poeta, potser més discutible com a dramaturg. Aquesta obra, que va escriure cap a 1935, és a dir, al bell mig dels seus treballs poètics més celebrats, The Waste Land (1925) i Four quartets (1945), ha tingut múltiples adaptacions teatrals i una cinematogràfica. Malgrat tot això, no estic segur que la puguem considerar una obra cabdal del teatre del segle XX. Més aviat, en tot cas, excepcional i, per la seva particularitat, excèntrica.

Dit això, probablement és més fàcil d'entendre avui que a la segona meitat del segle passat, passada la postguerra i els sotracs bèl·lics que emmarquen una obra de caire tan tenebrós i religiós. La crisi econòmica que ha sacsejat Europa i les amenaces que sobrevenen de nombrosos conflictes arrelats en el creixement de moviments integristes de divers signe, plantegen probablement un món més proper al que va viure als anys trenta Eliot que al que es va estendre en les seves últimes dècades de vida (els cinquanta i els seixanta). Eliot, acabat de convertir a l'anglicanisme, va usar aquesta obra com a reflexió, probablement com a eina d'autoindagació, en l'esperit religiós i en la transcendència dels actes humans, i tractant d'aportar tesi per a la interpretació del món i segurament per a la solució del seu estat sinistre. Es va situar així lluny de ser un espectador neutral de les catàstrofes que havien esdevingut i estaven ja congriant-se, com el rèptil dins l'ou de què parlava Shakespeare.

Cerro-Ferran, de tota manera, sembla haver optat per dur l'obra al terreny de les relacions i contradiccions del poder, que és el nucli vertebrador del present cicle iniciat amb el shakespearià Juli Cèsar. Així, retalla el nucli central de les temptacions a què es veu sotmès l'arquebisbe Thomas Beckett al seu retorn a Anglaterra després de set anys d'exili, i ens mostra només la de més caire polític. Subratlla els elements més rasament humans (els parlaments de defensors i detractors), i mira d'aclarir-nos la base del conflicte històric que va dur al magnicidi de Beckett a mans d'aparent esbirros del rei. Un tema que Eliot, probablement, no es va preocupar d'esclarir i que, de fet, pot quedar prou fosc per a l'espectador que no conegui el rerefons històric. I el director, en la seva selecció, suprimeix el discurs final del cor, que vindria a ser l'encarnació del poble -el sofert i sofridor poble baix-, en què l'autor va vessar la més convençuda visió de la transcendència del martirologi de l'heroi. El poble, dubitatiu, temorós, finalment ha acceptat la lliçó del màrtir i es resol a ampliar l'abast espiritual dels seus actes, a imitació de la víctima, com els apòstols van quedar reconvertits a imitació de la vida i mort del seu mestre. La tria del director és legítima, de tota manera, i pretén reconduir al text al conflicte central entre diversos poders enfrontats, que troba plena justificació en els fets que ens ha contat la Història.

Més discutible és, al meu parer, que introdueixi un text de gran bellesa però que no sintonitza amb l'esperit amb què Eliot va escriure el seu drama.  Es tracta del conegut poema del seu contemporani -i en canvi ben distant- Dylan Thomas, Do not go gentle into that good night. El muntatge, de fet, comença amb la reproducció en off del recitat del propi poeta., i s'intercala enmig de la representació -ja en català- en la veu de Beckett. El poema, una elegia al seu pare, és una crida a la subversió contra el poder de la mort. Eliot, pel contrari, posa en boca de Beckett, en una evolució bastant abrupta, l'acceptació de la voluntat divina, amb renúncia no ja a la revolta sinó a la mateixa comprensió d'aquesta voluntat  més alta que la humana. La coincidència de tres Thomas, el protagonista, el poeta gal·lès i el propi Eliot, provoquen un joc curiós. Va identificar-se Eliot amb el màrtir cristià? Volia deixar anar la seva veu greu, de pretensions indubtablement transcendents i tal vegada profètiques, sobre els seus contemporanis i les generacions futures? Molt possible.
Però també, crec, la seva veu és la que es reconeix darrere les vacil·lacions, pors i dubtes del cor femení. És la veu que parla als seus poemaris de l'època, com "Dimecres de cendra", un fragment del qual, el VIè i últim, inclou Cerro -aquí amb ple encert!- i posa en boca d'un Beckett que ja albira la seva imminent mort:

Com que no espero tornar mai més
Com que no espero
Com que no espero tornar
A desitjar els dons d’aquest i les oportunitats d’aquell altre
Ja no m’empenyo en l'afany de tals coses
(Per què la vella àliga hauria d’estendre les ales?) 
Per què lamentar
El poder esvanit del reialme habitual?



Un tema no menor de l'obra és l'anàlisi de la transcendència dels actes humans i les paraules que els reflecteixen i alhora els conciten. En definitiva, la percepció del temps, que és vist des de la sàvia alçada del protagonista, il·luminat i alliçonador, des d'un gairebé irònic relativisme que recondueix els actes humans i al que esdevé Història a la dura i en definitiva fràgil condició de la seva mateixa contingència. Per una qüestió de coincidències, ara personals -se solapa amb les pròpies reflexions meves en un treball narratiu que abordo aquests dies i amb la lectura sobre el pensament feminista que també tinc entre mans- aquest aspecte del text em va atraure poderosament. Confesso que fins em va sobresaltar amb un poderós efecte de déjà vu.

Una cosa són les intencions i unes altres els resultats. Si Cerro pretenia -com és de creure- involucrar de nou el seu públic en una celebració de l'esperit tràgic, si apostava per commoure i somoure l'audiència, ho va assolir. Sens dubte, gràcies a la seva impecabe programació rítmica, a l'efectivitat dels muntatges audiovisuals d'Ivó Vinuesa i al treball actoral. Magnífics Joan Carreras en el paper de Beckett -ple de matisos, llums i ombres com requereix un personatge tan complex- i Lluís Marco en els papers d'interlocutors dels dos bàndols del conflicte, i genial Txe Arana, que sembla haver nascut per transmutar els cors de les tragèdies gregues en una sola veu de mil registres. Senzillament insuperable i esfereïdora en el discurs del cor en què pronuncia els mals auguris que condueixen al desenllaç de la tragèdia.

La platea del Fortuny, plena, va seguir la representació amb un silenci on no sonà ni una tos ni quasi la respiració, temorosa sens dubte de perdre cap paraula. Es va recuperar així aquest ambient gairebé litúrgic amb què hem seguit els moments més impressionants de les tragèdies que ens està oferint aquest cicle. L'esperit amb què T.S. Eliot, crec, ens volia parlar des dels no tan llunyans dies en què va mirar al futur i va sentir el vertigen de les experiències que ultrapassen l'esclavatge del temps.