26/11/17

CONTRA L'ODI


Dèiem en l'anterior post que una de les fallides de l'Estat de Dret espanyol és l'exacerbació del Dret Penal. És a dir, una tendència que sembla irrefrenable a desbordar el marc d'aplicació de les normes coercitives -també les que queden en en la competència d'administracions no judicials-.

Un dels exemples que posàvem és el de la multiplicació dels tipus penals, creant noves formes de delicte fins quasi fer inaplicable els tipus generals que, en una bona praxis, ja cobririen les conductes lesives que el legislador hauria de considerar dignes d'una protecció tan intensa com és la de les normes penals.

I dins d'aquesta línia, un bon exemple alhora seria el del delicte de rebel·lió desgraciadament de moda per l'ús inèdit que està fent la fiscalia general i els alts òrgans judicials que han encausat el govern i el Parlament catalans. Busqueu, si us ve de gust, la regulació d'aquest delicte al Codi Penal i veureu la insuportable exhaustivitat amb què ho fa. Una prolixitat que ara deu ser ja el terror dels nous estudiants de Dret, que fins ara bàsicament se saltaven aquest delicte a l'hora de preparar els examens, conscients que difícilment hi sortiria. Per cert que tanta cosa hi cap que fins i tot hi podria caber l'acció del govern espanyol cessant el govern de la Generalitat: Sustituir por otro el Gobierno de la Nación o el Consejo de Gobierno de una Comunidad Autónoma, o usar o ejercer por sí o despojar al Gobierno o Consejo de Gobierno de una Comunidad Autónoma, o a cualquiera de sus miembros de sus facultades, o impedirles o coartarles su libre ejercicio, u obligar a cualquiera de ellos a ejecutar actos contrarios a su voluntad. (art. 472.6 del Codi Penal).

Tanta és la minuciositat del legislador que es pot perdre de vista l'encapçalament de l'article, que és el que determina que la conducta bàsica és un alçament violent i públic, com sembla que volen fer els instructors tant de l'Audiència Nacional com del Tribunal Suprem, forçant al màxim el concepte de violència.

Estem aquí davant d'una altra manifestació d'aquest sobreeiximent del Dret Penal, que és l'aplicació amb excés de zel de tipus creats per protegir un bé jurídic determinat en favor d'un altre que ve a desbordar el marc previst pel legislador. És el cas del tan debatut avui delicte d'incitació a l'odi, que va establir la Llei Orgànica 10/1995, la mateixa que va regular el delicte de rebel·lió. Aquest delicte se situa en el capítol IV, relatiu a la protecció dels drets fonamentals i les llibertats públiques, i es va crear per protegir els considerats col·lectius minoritaris o que, per raons de raça, sexe, religió, creences o situació familiar es puguin veure discriminats. La seva aplicació aquests dies després de les denúncies dels membres de les forces públiques destinades sense una empara legal clara a Catalunya, atribuint-se a si mateixes la posició de víctimes, sembla, doncs, no entrar precisament en aquesta qualificació. Ni tampoc les conductes que es basen en la pura expressió d'idees o desqualificacions o denigracions personals que està perseguint el ministre de l'Interior espanyol Juan Ignacio Zoido, quan s'expressen en les xarxes socials i tenen per objecte alts funcionaris públics, com el cas de les burles per la mort del fiscal general Maza , o encara més extemporàniament en el cas dels acudits sobre una persona morta fa molt més temps, el president del govern de Franco, Carrero Blanco.

A banda de l'aplicació excessiva de penes de presó per a conductes que lesionen drets tan delicats i subjectius com els que entren en aquest capítol del Dret Penal, sóc de l'opinió que la reprensió d'aquestes conductes només hauria d'exercir-se quan conculquin tipus generals del mateix Codi, i no per la pura expressió d'opinions. Seguint aquí una línia radicalment liberal, que un filòsof fonamental com John S. Mill defensa en la seva obra de referència, "Sobre la llibertat", qualsevol expressió d'opinions hauria de permetre's en una societat oberta, i només quan derivi en actes d'agressió, ús de força, violència, etc., podrien ser objecte de sanció.

Penso, així, que el cas de l'assalt a la llibreria Blanquerna per part d'ultres espanyol el setembre de 2013, si bé cau en una flagrant discriminació sobre altres casos on els presumpte delinqüents són en presó preventiva, és d'una notòria desproporció de la pena aplicada, quan recauen en els imputats quatre anys de presó sense que s'hagin produït danys físics evidents. A l'inrevés, contrasta aquest cas amb la impunitat de les nombroses agressions d'ultres espanyols sobre ciutadans anònims als carrers de Catalunya als darrers mesos, per no parlar de la mateixa inacció policial i judicial sobre els insults i amenaces a la xarxa provinents del mateix entorn i quan la víctima és independentista.

L'odi és llavor de violència i s'ha de perseguir, però no em sembla que la reacció més adequada sigui detenir a la gent per manifestar opinions. Arribats en aquest punt, l'extensió de la via penal pot generar una conseqüència de multiplicació del clima de tensió i enfrontament que situa perillosament la nostra societat en l'abisme de la fractura i l'explosió violenta, un advertiment que ja fa anys que des de cercles amb poder polític i els mitjans de la caverna va calant i té tota la pinta de ser una profecia autocomplerta -en la qual els que avisen d'un mal són els que més treballen perquè s'esdevingui-.

No podem caure en l'odi. Ahir sentia a dir a Gerard Quintana, el líder dels Sopa de Cabra, que vivim actualment immersos en la ràbia -comprensible davant tant injustícia-, però no en l'odi. No, no ens ho podem permetre, ni per nosaltres ni pels que han de conviure al mateix país, sigui Catalunya o sigui Espanya, o el món, en realitat.

Acabo acudint al meu Magnus T. Pfaff, que escrivia a "La conspiració dels infeliços" (1954), que algunes persones semblen no solament necessitar contagiar de la seva dependència al malestar íntim alsque l'envolten, sinó també perseguir l'extensió de l'odi que ells mateixos senten sobre si mateixos (l'anomenat autoodi, molt conegut pel que fa a la repulsa de la identitat nacional pròpia). Cuida't d'aquells que escampen l'odi contra els teus enemics o adversaris, cuida't dels que segreguen verí contra els que s'oposen a tu, perquè aquesta rancúnia letal que senten no té el seu origen en les idees dels que s'oposen a tu, sinó en les que naixen del seu mateix interior, i per tant en allò que tu defenses, diu en un dels paràgrafs més incompresos del llibre.

Reflexioneu-hi.

2 comentaris:

  1. Uf! El dret no és allò meu, encara que sigui de lletres. A les oposicions l'he estudiat a repèl, no m'agrada gens. Em perdo amb el que expliques. Com em perdo amb El procés de Kafka. Però crec que ets un crack explicant un tema enrevessat com aquest. I sí, és important no deixar-se arrossegar per l'odi. Molt difícil.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Difícil, certament, quan et cau a sobre, fomentat per mitjans molt poderosos. Potser una bona idea és adonar-se d'on ve, de qui el sembra,i dirigir cap la font una ferma resistència.

      Elimina