PLAGIS INVOLUNTARIS

Quadre inspirat en "En l'etern ara", dins del projecte "Elogi del silenci", de Marta Ballvé.

Segurament els clàssics ja ho van dir tot, ja ha estat també dit. Entenguem per clàssics els grecs i llatins, o estenent-lo a Shakespeare, del qual s'ha dit el mateix. Però el bard d'Stratford-upon-Avon, també, va espigolar en els seus clàssics. Va copiar sense manies d'aquí i d'allà, i va dur al seu terreny el conte que ja li havien contat. Potser perquè en definitiva els homes i les dones, l'ésser humà, l'animal fabulador, ja ho havia dit tot des que el geni de l'espècie havia fabricat els mites que l'explicaven a ell mateix dins el terror del caos, el conte foll enmig del brogit i la fúria, tornant al bard.

Va plagiar ell, doncs? Han plagiat els milers, milions, que han narrat una vegada i altre el mateix conte, espigolant-lo entre el brogit de tantes veus? En realitat, tots plagiem, o sigui que no fem sinó satisfer el nostre desig de sentir el conte de nou, ara amb noves variacions, ara amb noves modulacions, ara amb noves paraules.

Deia Thomas Kuhn, el filòsof de la ciència nord-americà, que cada època genera el seu paradigma cultural. De tant en tant es dona una revolució en el coneixement que mira de donar explicacions satisfactòries a problemes que l'anterior coneixement no proporcionava. De tant en tant, reinventem el model del conte. Però el conte, a la fi, ens parla del mateix gran problema de l'ésser humà.

Tota aquesta disquisició no pretén justificar cap plagi en què jo hagi pogut incórrer. Es tracta d'explicar(-me) com pot ser que de vegades et trobis en altres autors històries o expressions que tu ja havies dit.

Llegia ahir a l'"Orlando" de Virginia Woolf, al final d'un d'aquells brillants paràgrafs que espurnegen de poesia esmunyedissa, aquesta frase: "las grandes alas del silencio latían en todo el ámbito de la casa vacía" (traducció de Jorge Luis Borges). La imatge, poderosa com tantes altres de les que componen aquest insòlit fresc de la irreal transformació del temps i l'ambigüitat del gènere humà que és el llibre, em va dur directament a un vers amb què vaig finalitzar un dels meus poemes que considero més reeixits, un poema que vaig incloure al recull "Besllums",que tinc penjat a la meva pàgina, i que d'alguna manera també juga amb l'experiència epifànica de la immobilitat del temps que de vegades ens atorga un riu:

En l'etern ara

Callàvem enmig de la multitud sonora,

ens cruixia a l’ànima el seu sord anhel,
però ens bevíem a glopades el temps
i tota llum era esca per a nova aurora.

Érem al riu però ens sabíem ja mar,
el vent batia la vela de la fràgil barca,
la pluja fuetejava l’espelma vacil•lant
que era tot far en la immensa boira.

Ens amarava els ulls la vibrant fosca.
Ens creixia al pit l’ala tensa del silenci.

De la mateixa manera, un autor clàssic que he descobert fa escassos mesos, el gran Jesús Moncada, em recondueix al meu propi món literari d'una manera que, en coherència, hauria de dur-me a reconèixer la seva influència en la meva, si no fos perquè no l'havia llegit en absolut fins molt després que jo hagi conclòs el cicle narratiu sobre Tavanne que semblaria inspirat en la seva construcció literària de Mequinensa. Llegint ara el seu recull "El cafè de la granota" trobem àmbits molt similars: cafès amb xerraires i rondallaires impenitents, futbol, amors clandestins, músics eixelebrats, esquitxos de literatura negra... Descartem la seva influència per altres autors influïts per ell, que desconec si n'hi ha, i trobem l'explicació lògica en les influències pretèrites que compartim: Faulkner, sens dubte, d'altres autors segurament.

Són, tot plegat, mostres dels plagis involuntaris que un cop i altre es donen en l'aiguabarreig de la creació artística, la feina d'ordir els teixits de cada obra nova amb els vímets coneguts.

SALVE, FELICITAT!

De camí a Barcelona, de bon matí, just entrant a l'estació de Viladecans on no tenia parada, el tren ha emès un xiulet breu i s'ha aturat tot d'una. Després he vist corredisses per l'andana de diverses persones, la revisora, els guardes de seguretat. Algú que es ficava les mans al cap. Ràpidament he deduït que havíem atropellat algú.

Poc després ens han fet baixar del tren i tot el passatge hem anat fins al vestíbul de l'estació, on la megafonia ha confirmat el que havia deduït. I no gaire més tard una parella de mossos d'Esquadra ens ha fet fora, al carrer, ja que aparentment havíem de fer lloc per als serveis d'emergència.

Ara passejant, ara assegut en un banc, ara caminant sota l'intermitent plugim que descendia del cel gris de plom , pensava que jo potser em perdria una jornada formativa, però que algú havia perdut la seva vida. Havia decidit dir prou a allò que fos que el tenia engavanyat en una vida que se li hauria fet insuportable. I com jo desenes de passatgers que patien estoicament aquella pertorbació en els quefers de dilluns al matí de cada qual.

Alguns han optat per buscar taxis, un autocar ha aparegut i s'ha endut una petita part del passatge. I pocs minuts més tard el servei ha estat restablert i un tren que venia del sud ens ha carregat directes cap a Barcelona Sants. Tot plegat, m'he perdut una hora d'una formació que tenia per objectiu dotar-nos d'estratègies per combatre la discriminació dels col·lectius LGTBI.

Per una d'aquestes coincidències que em trobo a la meva vida tan sovint que ja ben bé podrien qualificar-se d'element, més que accidental, realment constitutiu, aquests dies llegeixo "Orlando" de Virginia Woolf. Orlando, la persona que es transforma d'home a dona amb la mateixa naturalitat que el temps es multiplica, transformant els dies de la seva vida en segles.

I quan a la tarda agafo el tren de retorn, llegeixo Woolf en la preciosista traducció de Borges:... ¡salve, felicidad!, martín pescador que flameas de orilla a orilla, y tú también, consumación del deseo natural, ya sea lo que el novelista masculino dice que eres, o plegaria, o renunciación; salve bajo cualquier forma que vengas y ojalá haya más formas, y aún más extrañas. El río fluye oscuro y sin dueño -ojalá, según aconseja la rima, "como un sueño"; pero más turbio y peor es nuestro destino y habitual-, sin sueños, pero vivo, satisfecho, fluido, común, bajo árboles cuya sombra de un verde oliva ahoga el ala azul del pájaro evanescente que se dispara como un dardo de ribera a ribera.

I mentre el tren devora quilòmetres cap al sud, vorejant les costes del Garraf, lliscant entre la foscor dels túnels i els rectangles del sol que ha descorregut el bromós teló del matí ja passat, penso en el desconegut o desconeguda que ha caigut en un túnel de fosca sense sortida, sacrificant la seva pròpia vida. Com Woolf, l'autora d'aquest salve a la joia de viure, faria uns pocs anys més tard omplint-se de pedres les butxaques de l'abric i llançant-se a les aigües d'un riu que fluïa fosc i sense amo.

I mentre contemplava l'esclat del sol esllavissar-se entre núvols blancs i grisos, precipitant-se amb indolència sobre la superfície gelatinosa del mar a penes solcat per la bromera d'ocasionals ones que percudien manses contra l'abrupte litoral de ribes fugisseres, vaig recordar que demà he de refer el camí per a un altre curs, en el qual una de les primeres coses que ens han recordat és que cal saber donar gràcies. Gràcies. Dono les gràcies, a la llum entre els túnels, sobre les aigües opaques, al dia que esquiva encara el tèrbol destí habitual que ens aguaita sigui quina sigui la dimensió del temps que ens acabi mesurant.

LA CAIGUDA DEL GUARDIÀ

L'any 2009, J.D. Salinger, el mundialment cèlebre escriptor, autor d'un dels clàssics moderns més resistents, "The catcher in the rye" (El guardià al camp de sègol), tenia 90 anys. Era una llegenda viva, tot i que feia més de trenta anys que no publicava cap llibre ni relat al seu habitual The New Yorker, i que feia dècades que mirava de fugir de la llum pública, des del seu retir isolat a Nova Anglaterra. També era notori el seu ànim de protegir hermèticament la trajectòria pública de la seva escassa obra editada, i la defensa a ultrança dels drets a no ser alterada. És conegut el seu reiterat rebuig a cedir els drets per al cinema o altres adaptacions de la seva obra més coneguda, la ja citada novel·la de 1951 que el va catapultar a una fama de la qual va abominar.


Aquest desig inflexible de protegir els seus drets d'autor, que abastava fins al mínim detall de la publicació per a martiri de tants editors, li havia valgut no poques lluites legals. Però poc podia pensar, potser, que a edat tan avançada hauria de lliurar la seva batalla més dura. Va demandar un obscur editor i escriptor suec anomenat Fredrik Cotling, que havia publicat amb el pseudònim de John David California el que ell anomenava una seqüela de "The catcher...", amb el títol de "60 Years Later". L'obra deixava en mal lloc els protagonistes principals del llibre, els germans Holden i Phoebe Caulfield, i jugava fins i tot amb Salinger com a personatge. Va guanyar Salinger en primera instància, tot i que la defensa de Cotling va al·legar aleshores que no era ja una seqüela sinó una paròdia, i que l'emparava, doncs, la llibertat de creació artística. El plet va tenir una gran repercussió, ja que venia a matisar l'abast de la Primera Esmena de la Constitució americana. Però el demandat va recórrer, i en una segona instància van ser els gegants més poderosos de la comunicació d'Estats Units, entre ells el mateix New York Times, els que li va fer costat i van atacar Salinger, doncs.

Aquest autor, que s'havia guanyat ja la fama de díscol eremita, no va aparèixer en cap moment del procés, i de fet va morir, el 27 de gener de 2010, abans que culminés el plet amb l'assentiment de Colting a no difondre als Estats Units i el Canadà la seva obra per cap mitjà. Però el que no podia evitar la representació de Salinger és que la seva obra ja circulés per la resta del planeta i, mercès a internet, arribés a tot arreu. Potser aquell eremita estava, com va dir en el seu darrer missatge, llegit pel seu fill Matthew, segurament fora d'aquest món feia molt de temps i no podia ja comprendre que la seva lluita per preservar la integritat de la seva obra tal com ell l'havia concebut era una il·lusió pueril a l'era de la globalització i d'internet.

Aquests dies, un post a Facebook de la meva filla, recordant el que hauria estat el 14è aniversari de la nostra gosseta que ens va deixar abans que comencés aquest estiu, anava comentat per un amic seu que senzillament recollia una d'aquelles expressions singulars que tota família amb mascota té per al consum intern. Això em va fer pensar com estem connectats i com depenem de tantes relacions diverses i en tantes direccions, i com ens és impossible de ser plenament conscients de quin és el radi que abasta la nostra intimitat. I avui, una figura com Salinger, tan obsedit amb el dret a conservar-la, és senzillament inexplicable. Al seu moment ja va fracassar en l'intent, i va cobrar el paradoxal resultat d'atreure més atenció com més la defugia. Però avui... avui què pensaria de tota aquesta faramalla de productes de consum que es basen en la venda més impúdica de la pròpia intimitat?

Hi ha més. Salinger, reclòs en el seu reducte de meditació i perfeccionament espiritual, no va ser aliè, evidentment, als atacs, justificats o no, a la seva honorabilitat. L'any 1963, per exemple, un diari novaiorquès avui desaparegut, el New York Herald Tribune, va decidir competir amb la poderosa revista The New Yorker amb el seu suplement dominical, i no va trobar millor sistema que atacar de cara aquesta revista i a la seva màxima figura de la llista de col·laborador, J.D. Salinger. El blanc més directe de la batalla periodística engegada pel Herald, i que tenia en dues plomes que farien època, Jimmy Breslin i el recentment desaparegut Tom Wolfe, va ser el director del New York, i màxim valedor de Salinger des de feia anys, William Shawn. Ni aquest ni Salinger, que el va defensar obertament, entenien que els temps canviaven. Wolfe, saludat com a creador d'un nou periodisme, entenia que era legítim furgar en les interioritats de les persones, i els vells conceptes d'honorabilitat i respecte professional ja no significaven res. Es tractava de vendes, difusió i publicitat. Just el que odiava Salinger.

Fa temps que ens hem adonat que estem seguint aquesta senda. De la política catalana es parlava fa encara no fa deu anys d'oasi. Ara és el mateix camp enllotat que ho és a altres parts del món. De fet, es va crear un partit específicament per aconseguir-ho, mentre altres partits s'hi han adherit amb entusiasme. Demagògia, populisme, filibusterisme, menyspreu per la veritat, l'honor i la decència, i ús desenfrenat del catàleg més sinistre de les tàctiques de la publicitat, el famós decàleg de Goebbels... aquest és l'actual camp de joc de la política i de tants altres aspectes de la vida social.

El passatge més conegut d'"El guardià..." és aquell en què el jove Holden explica el somni en què es veu com un protector dels nens que corren pel camp del sègol crescut i que, amb la vista tapada per les plantes, s'acosten perillosament al precipici que s'obre a un extrem del camp. Holden estava obsedit a preservar la puresa i la innocència d'un temps, l'infantil, que s'esvania a marxes forçades. Ni ell ni el seu creador van poder retenir l'implacable temps, i sens dubte sabien que no podien fer-ho.No sabem fins quin punt Salinger va saber aillar-se de la seva derrota i va trobar en la seva pràctica del zen la veritable il·luminació. Però, com diu l'autor de la seva exemplar biografia "J. D. Salinger: una vida oculta", Kenneth Slawenski (Galaxia Gutemberg), avui se'l recorda per la brevetat del seu testimoni i se li censura la seva negativa irreductible a continuar, però d'alguna manera, d'una manera tan mística com les suaus epifanies que inclouen els seus relats,el pas del temps revelarà que va complir amb el seu deure com autor i potser fins i tot amb la seva vocació de profeta.

Perquè és dels que ens han il·luminat precedint el nostre camí, i sobretot dels que han caigut defensant valerosament les seves fes i creences, fossin les que fossin, dels que podem extraure els elements per reavaluar les nostres vides.


N.- Per ampliar les notícies sobre Salinger, en aquest mateix bloc:  Salinger i la fama, i La literatura oculta de Salinger. Sobre els seus relats de la saga Glass, El mirall de Salinger.

FITO LURI, ENTRE LLUM I GEL

reusdigital.cat

M'he perdut la presentació del darrer disc de Fito Luri. No sé si per defecte dels reusencs o per mèrits de més enllà, aquest cop l'ha estrenat fora de la nostra ciutat, a la capital barcelonina, que sembla que per fi comença a prestar-li l'atenció que es mereix. No sóc partidari dels discursos victimistes i planyívols dels que formem aquesta entitat una mica boirosa que en diuen territori a l'àrea metropolitana, o comarques o -en la pitjor i recent versió tractoria-. Tanmateix, que amb Fito Luri el món de la música catalana no s'hagi donat per al·ludida a penes fins fa molt poc és una greu injustícia que, com se sol dir, clama al cel. Però ja se sap, com va dir el Tenorio, una cosa és clamar al cel i l'altre que t'escolti, de manera que potser cal esperar que la qualitat dels dos darrers discos de Fito i la seva promoció en un segell d'àmbit nacional facin la resta.

Aquest "Cru" és, respecte a l'anterior, una passa que no sé si qualificar de pas enrere o al costat.Com ja sembla anunciar el seu títol, es tracta d'un disc amb uns acabats més bàsics, que no vol dir menys treballats. A la profusió d'acompanyaments de "Planetes càlids" contraposa ara un conjunt sobri, una formació clàssica del rock, amb guitarra, baix i bateria. Un so més pur però, com ja he dit, no menys elaborat, gràcies al treball impecable de producció i arranjaments guitarrístics de Pau Romero, que també assumeix la interpretació d'aquest instrument. Un mur esponjós d'arpegis imaginatius, farcit de exquisideses que proporciona un transparent sòcol perquè la veu de Fito s'elevi o es reculli a la seva voluntat per aquests onze temes intimistes que ens serveix per repassar algunes de les seves obsessions habituals:

"Sempre fossis estona", que obre el disc amb un poderós fons de riff elèctric, i "Ser gota d'aigua" -s'haurà presentat cap cançó millor al panorama del pop-rock català de la darrera dècada?- són dos temes impressionants que tracten de l'amor més sensual, carnal, des del lirisme inconfusible marca de la casa.

"Mal al cos", i "Entre els teus records", són per oposició dos temes adolorits que abunden en l'altra vessant de l'amor, la cara trista de la seva pèrdua. El segon, des de la memòria, que és el punt des del qual parteix "Entre el cor i el cel", un d'aquells catàlegs de materials de vibrant eloqüència que no solen faltar en els reculls de cançons que surten de la ploma del Fito.

Dues cançons més es dediquen a la memòria dels malauradament absents, la delicadíssima "Cartes trobades", en referència a una persona anònima, i "El venedor de somnis", dedicada a Jordi Boronat, l'enyorat Jorbor, "feliç en un astre, / penjat sobre un riu; / homenet de paper, / autògraf d'un déu...".

Acabant el disc trobem un altre dels seus catàlegs habituals: la seva mirada concisa i precisa sobre el món quotidià que l'envolta, aquest cop des d'un bar que no ha canviat en dècades, un vestigi d'un Reus que inexorablement desapareix amb la voracitat dels temps de capitalisme global i especulatiu, "Mentrestant al bar Miami". Un cant, també, a la gent senzilla que fa del dia a dia una feina constant i abnegada.

I un temàs que enllaça magistralment el passat i el present i resol l'equació de la nostàlgia, que en la veu del poeta/cantant sempre repercuteix en melodies d'una rara profunditat, en el torcebraç amb el desig, sempre perdut i sempre per conquerir: "Ostatges som dels que hem viscut,/ sempre vençuts per desig,/ (...)/ però et toco (...)/ i les meves mans s'eixuguen de por" ("Vençuts pel desig").

Encara ens queda, però, "Sara", cançó amb cara i nom, la cara i el nom de la petita rescatada de la inacabable tragèdia de la deriva de les persones que fugen de l'horror en la Mediterània i que, en braços de la seva rescatadora -la parella del Fito- va creuar el món gràcies a la fotografia inclosa -l'única a color de les que, cadascuna d'un autor que ha col·laborat, s'uneixen en una impecable edició al llibret del disc-.  La vessant més compromesa i solidària d'un Fito que sempre presta la seva veu  en tot allò que suposa impugnar l'estat de la situació tan injusta i dura en què ens trobem.

Però encara abans de tancar el disc trobem una propina, un regal en forma de cançó sobre un poema del poeta reusenc de fa un segle, Sebastià Torroja, "Del cor a la boca", amb una sorprenent melodia que evoca el més clàssic Cat Stevens i que el gran autor anglès d'origen grec i suec hauria signat sense dubtar en els seus millors dies com a músic.

Fito Luri ha transitat entre el fum i el gel, com diu a "Vençuts pel desig". Però no ens ven fum, ni s'empara en la gelor i la distància. Continua sent proper, tendre, delicat i obert a mostrar-nos les ferides d'on raja la seva creativitat. Continua sent un dels nostres. I estem segurs que sempre ho serà encara que se li obrin altres cels. Sempre el podrem trobar refugiat en una barra de bar mirant-nos amb els seus ulls plens de vivor, encara que semblin immersos en les seves fructíferes introspeccions.

FOT-LI, QUE ÉS DE REUS: SILUETES DE GANXETS

Foto d'Anna M. Flores

Faré una confessió. Quan aquest blog va començar, allà pel 2007, vaig continuar amb la pauta que havia triat aquells anys per reintroduir-me en el món de l'escriptura: preservar l'anonimat.

Jo havia abandonat pràcticament les meves ambicions d'esdevenir escriptor, que m'havien arribat molt jovenet, per a martiri de familiars i companys d'escola als quals assetjava amb els meus poemets i autoeditades revistes satíriques. Amb l'adolescència havia arribat a una convicció indestructible d'arribar a ser l'escriptor que havia de sacsejar les lletres catalanes, com ho havien fet els meus admirats Faulkner i Cortázar amb les lletres americanes. Tanmateix, encara trigaria uns anys a decidir-me a aprendre a escriure el català que no m'havien ensenyat a l'escola i a l'institut, que vaig abandonar just quan la Constitució del 78 començava a bastir l'Estat de les autonomies avui en crisi a casa nostra.

Seria massa llarg explicar ara per què vaig acabar aparcant aquells anhels. Basti dir que la vida professional i la  de la meva família -la creació de la meva pròpia,vull dir- absorbien totes les meves forces. La qüestió és que quan, allà per aquell 2007 o una mica abans, vaig descobrir les grans possibilitats d'internet i la xarxa, el nom i el renom ja no m'atreien. Buscava el contrari. Més i tot, procurava no deixar gaires rastres de la meva condició de reusenc i el meu marc territorial. Segurament per això vaig treballar el meu entorn fictici de Tavanne que ara finalment ha sortit a l'edició en paper i recuperant el meu nom.

He reflexionat algun cop sobre aquest segon canvi, aquest retorn al món real, a l'acció directa sobre el meu entorn físic més immediat, i no és el moment ara tampoc de recapitular-ho. En suma, he fet del fet de ser ganxet, com ens passa a tant fills de Reus, necessitat i virtut.

Si un es vol moure per aquesta ciutat, que els ganxets sentim com a centre de l'univers, ha de topar-se tard o d'hora amb el Josep Baiges, l'eternament jove periodista que a través de múltiples mitjans i especialment el seu blog El Món de Reus, reflecteix amb mà sobirana l'actualitat del que podríem anomenar ganxetisme. Els seus premis Als que més enganxen, que cada any organitza ala bombonera del Bravium, són, d'alguna manera, la posada de llarg d'aquest ganxetisme, que ell personifica millor que ningú: amb elegància, moltes dosis d'ironia, però sempre des d'un entusiasme carregat de bonhomia. Que ell em reconegués en l'última edició amb un d'aquests impagables -i no pagats, s'entén- guardons, va ser, em sembla, la meva pròpia confirmació personal que la meva adhesió a la vida local dels ganxets era ja un fet inqüestionable.

Per si fos poc, ara em tria per protagonitzar la seva darrera iniciativa, si bé no exactament pròpia: "Fot-li que és de Reus", el llibre de perfils -100 ganxets i ganxetes- que ha editat gràcies a l'encert d'un micromecenatge amb la plataforma de Cossetània que tan bé conec jo mateix. El coautor, i realment primer artífex del projecte, és l'amic i dissenyador Jordi Romero, un home que ha estat allunyat de Reus molts anys,i que en recuperar el pols de la nostra ciutat ha volgut reflectir-lo amb la galeria de siluetes (amb taca negra) que primer van desfilar pel seu mur del Facebook i ara arriben al paper.

L'acte de presentació d'ahir a una Sala Emili Argilaga del Centre de Lectura plena de gom a gom va resultar, com no podia ser menys, una expressió refinada i claríssima d'aquest esperit ganxet que tots dos autors encarnen.A la presentació magnífica de la Marta Magrinyà, escriptora que ha fet un pròleg preciós i que ahir va ratificar com es pot fer de l'amor a la pròpia terra una aposta positiva, sense caure en tòpics grillats, van seguir els parlament més que interessants de Romero i Baiges.

El primer ens va posar en el camí que l'ha fet dur a l'aventura que ahir culminava amb aquest llibre que jo ja havia rebut uns dies enrere, però no s'estava de fer una pertinent crítica i ultra un advertiment a un dels defectes que ens amenacen: la manca d'humor. Manca d'humor que no vol dir -deia ell- de la conyeta a la qual som tan donats, sinó aquest estat d'ànim obert a la crítica aliena i al riure's d'un mateix, que va situar molt precisament en aquest temps de marasme polític que ha fet córrer la mala llet, usant les seves pròpies paraules.

Josep Baiges va fer també una eloqüent defensa del seu encès patriotisme -entenguem-ho centrat en Reus, que vol dir els reusencs i reusenques, d'avui i del passat, dels quals en duem el llegat-. No es va estar de fer una al·lusió als crítics, que en té, com el d'un desafortunat comentari d'algú que l'ha titllat de carrincló i representant d'una crosta caduca. Els qui el seguim podem saber d'on ve el comentari, i ens expliquem que compongués una sola nota de contrast, que el va permetre tanmateix  fer explícita la seva filosofia particular de centrar-se i exalçar els elements positius de tot i de tothom.

Filosofia a la qual jo m'he intentat adherir des de fa anys i que per això em fan tan properes persones tan entranyables com Baiges i Romero, homes continguts tots dos, observadors fins, de formes no estridents i d'impecable treball i laboriositat. Persones equilibrades, de les que fan de Reus precisament un exponent prou reeixit de la imatge que ells volen donar de si mateixos i de la seva ciutat. Que no sempre aquesta, i per tant els seus compatricis, hi estigui a l'alçada de tal imatge, no ho podem carregar al dèbit de l'obra de l'un i de l'altre.